Serguei Ivanovitx seia en una cadira mig podrida, davant d’un escriptori abarrotat de papers. Duia roba vella i bruta. Es mirava les mans, de dits gruixuts i cansats de treballar una terra que ara ja només era un record llunyà, d’alguna època anterior, tan anterior que semblava una vida que no era la seva. Serioja—així li dèien els amics--contemplava aquelles ungles gruixudes i es preguntava si no havia estat un error canviar la falç per la ploma. Les coses havien canviat. Ja no recordava l’últim dia que havia passat sense por, sense angúnia d’ésser viu. Darrera seu, Marina, la seva dona, es balancejava silenciosa al balancí, mirant fixament un punt invisible en la paret replena d’esquerdes del pis comunal. Ja feia uns quants mesos que havia emmudit, potser per aquella por amb la qual no va aprendre a viure. Serioja no recordava l’últim cop que l’havia vista sortir de casa. Només esperava que aquell Déu que l’havien obligada a oblidar li tragués una vida que ja no estimava.
Serioja va alçar-se de cop. Va agafar tots aquells versos escampats entre papers i va entaforar-los a sota d’una rajola que es movia, a sota de la taula. Va començar a escriure quan va saber que no són els soldats, qui recordaran les aberracions del camp de batalla. Això és cosa dels escriptors. Potser per això, pensava Serioja, ara ell era l’objectiu principal d’aquell règim que no havia demanat, d’aquell dictador que perseguia amb la tranquil•litat d’un monstre.
Serioja va apropar-se a Marina i va fer-li un petó al front.
—Marxo—Va dir. “Però no sé si podré tornar, aquesta vegada”, va pensar, com cada cop que sortia al carrer. Marina no va moure’s. Serioja va sortir, va tancar la porta a poc a poc i va baixar les escales sentint un fort malestar dins seu, el neguit constant que sentia quan sortia al carrer.
Marina, que va recobrar la veu en veure que Serioja no dormia a casa per primer cop des que eren casats, va buscar-lo desesperadament, d’amagat, durant anys. Va morir sense saber-ne res més.
11/03/2010
135 visites
