Fa vora tres quarts d’hora que espero que acabi d’arreglar el cotxe. Aviat se m’esgotaran els temes de conversa i això que en aquest tipus de situacions, com que no saps mai fins a quan es poden allargar, sóc molt curosa: començo sempre per comentaris recents i a partir d’aquí vaig desgranant cronològicament un bé de Déu d’anècdotes, experiències, records, opinions i preguntes retòriques, perquè ja se sap que en aquestes situacions hom no sol tenir gaires ganes de contestar i no sé dir si el sentiria des de davall del capó. Sigui com sigui, en cas que m’equivoqui i estigui xerraire, des d’on me’l miro no m’arriba cap so. Ja fa estona que m’he assegut damunt de la roda de recanvi, però ell ni tan sols me l’ha demanada. Mal senyal, no se’n deu sortir. Malgrat tot no vull ni pensar què diria si li proposés telefonar al mecànic, no voldria que se sentís menystingut el primer dia.
Ja fa una hora que estem així. He desmuntat la roda punxada en un moment, però Margarida ja s’havia assegut damunt de la de recanvi. Esperava que fes una pausa per demanar-la-hi, però enfilava un detall rere un altre com si l’hi anés la vida. M’ha atordit. En aquest punt ja no temo interrompre-la, ni tan sols fer-la enfadar per manca de consideració, fet i fet m’han passat les ganes de sortir-hi. Aquí davall estic a recer, de les preguntes, de les mirades, de la companyia.
11/02/2010
228 visites
