Cada dia havia de creuar aquell passadís llarg i fosc, que sempre l’havia intimidat, tot ple de totes aquelles imatges que la miraven fixament des dels seus pedestals. Hi passava de pressa, procurant no sentir les seves veus xiuxiuejants. “Caritat”, li murmurava Santa Rita al passar pel seu costat. “Humilitat”, mussitava San Antoni, inclinant el cap. Mentre Santa Teresa li repetia amb insistència, “Castedat, castedat”. Ella es tapava les orelles per no sentir-los, però darrerament, la cridaven pel seu nom, i més d’una vegada, fins i tot, havien intentat tocar-la. Corria pel passadís com una boja, i quan arribava a la cel·la, es tancava amb clau i resant al Sant Crist de la paret, li demanava que la deslliurés d’aquell malson. Volia creure que tot era fruit de la seva imaginació, però ja no podia més. Havia de marxar del convent. S’estava trastocant. Aquell capvespre, corria pel passadís tancant els ulls plens de llàgrimes, el cor li bategava amb tanta força, que semblava que li anés ha sortir del pit. Amb tanta rapidesa l’hàbit la va fer ensopegar i va caure. L’endemà, Sor Maria Auxiliadora, no va acudir a les matines. No la van trobar enlloc i ningú va reparar que en un racó del passadís hi havia una figura més.
11/02/2010
536 visites
