És gairebé mitjanit i l'aigua cau per l'amor de Déu. El carrer desert, ningú despert i una sensació d'angoixa creixent. Una llum esmorteïda, provinent d'un fanal galdós, l'indica el camí a seguir. L'aflicció l'acompanya en el seu trajecte incert. Arriba a un edifici antic i desmanegat, la portalada que mena a l'interior és oberta de bat a bat. Puja les escales tan de pressa com pot. Davant la porta, panteixant i esbufegant, es treu les claus de la butxaca i aconsegueix enfilar el pany. La ma li tremola, té la roba xopa i el cos amarat de suor. Dins el pis, sense engegar el llum, s'atansa a la finestra i mira cap al carrer. És fosc i no es veu ningú, però ell sap que és allà a fora. Ho nota, ho sent.Fins ara se n'ha lliurat, però el temps no corre al seu favor, precisament. S'eixuga i es posa roba seca. Se serveix un whisky i, tot i el seu insistent bleix, s'encén una cigarreta. Seu a les fosques, es tusta la testa i reflexiona sobre tot plegat. Fa temps que ho veu a venir, però s'enganya a si mateix postergant el problema latent. No fa altra cosa que allargar l'agonia. Ho sap des del dia que va anar a buscar feina i li van dir que no donava el perfil desitjat, des d'aquell matí que en llevar-se va notar una estrebada a l'esquena i va estar tota la setmana cruixit i adolorit, empastifant-se amb tota mena d'ungüents i potingues, des d'aquella nit que en una barra de bar una xicota se li apropà i , tot tractant-lo de vostè, li demanà foc i ho va saber des del moment que se sorprenia a si mateix recordant amb enyorança escenes d'un passat cada cop més remot. No hi ha res a fer, és qüestió de dies, potser de setmanes, que la maduresa l'atraparà i li caurà a sobre de forma inexorable.
10/12/2009
357 visites
